Per començar, i sense entrar en profunditat en les arrels del nacionalisme (ideologia per cert, amb menys de un parell de segles d'antiguitat), cal definir els conceptes que fem servir. En ocasions, veiem com col·lectius anomenats revolucionaris, fins i tot llibertaris, fan servir el terme “alliberament nacional”. Nosaltres preferim fer servir el terme “poble” abans que “nació” per les connotacions que aquesta paraula implica. La paraula nació no pot entendre's sense pensar en la relació amb l'Estat-nació modern; anomenem normalment “nació” o bé a la cultura present dins d'un Estat, o bé al conjunt de persones que, sense tenir estat propi per empresonar la seva cultura, volen crear-se un i separar-se del que actualment les oprimeix. El nacionalisme ha demostrat ser una ideologia lligada a l'estatisme en tot moment, i així queda constatat quan veiem que les reivindicacions nacionalistes solen basar-se en aconseguir un Estat propi. Els Estats, per la seva banda, compleixen la seva tasca normalitzadora i homogeneïtzadora del que pretenen que sigui la seva “nació”; així ho veiem, per exemple, en els casos propers dels Estats espanyol i francès. Per tant, i no trobant precedents que demostrin el contrari, podem dir que el nacionalisme intenta eliminar la diferencia i edificar unes fronteres on construir la seva idea nacional. Malgrat no tenir totes les competències necessàries, l'actuació de la Generalitat de Catalunya ens pot mostrar el principi de com podria ser un Estat Català si aquest s'arribés a aconseguir, cosa bastant probable ja que, com diu Miquel Amorós, “l'Estat està perdent progressivament poder davant el poder del mercat”(1), i així a més, es reduiria una part de la conflictivitat social que hi ha al Principat.
És per aquest motiu que preferim parlar de pobles (o cultures, comunitats, persones, etc.), ja que no creiem en aquesta homogeneïtzació, en aquest intent de fer veure que tots som una unitat forçada i que necessitem imposar-nos unes fronteres pròpies. Les fronteres, és a dir, les delimitacions que marquen on acaba el monopoli de la violència d'un Estat i comença el de l'altre, són un exemple ben clar de l'autoritarisme que suposa creure's capaç de poder dividir el planeta, impedir la llibertat de moviment a les persones i crear aquest forçat pensament binari: ells (els de l'altra banda) i nosaltres(2). El lliure federalisme llibertari no coneix aquestes fronteres, ja que no necessita crear-les, doncs “els territoris anarquistes són constituïts per aquelles persones que per afinitat decideixen construir-los al marge i en rebuig a qualsevol institució de poder, sigui l'Estat, la família o d'altres exponents passats [...] sense necessitat de basar-se o justificar-se en la diferenciació amb elements externs”(3). El discurs del nacionalisme català, fins i tot el d'esquerres, es basa principalment en aquesta diferenciació lingüística, i la situació de minorització que pateix la llengua catalana. Si bé en la qüestió lingüística creiem que el discurs és del tot acceptable, ja que aquesta llengua ha sigut minoritzada i gairebé eliminada per aquesta homogeneïtzació estatal que parlàvem abans, no considerem que sigui prou per argumentar un discurs. Per nosaltres, l'alliberament del poble català (o dels pobles catalans), també ha de tenir relació amb els lligams de solidaritat, els espais de proximitat, la defensa conjunta del territori i la necessitat de crear una xarxa econòmica més propera davant les desastroses conseqüències econòmiques, humanes i ecològiques del capitalisme global.
Aquest alliberament, però, s'ha de construir sobre la base no de la imposició sinó del respecte, del saber acceptar la diversitat i la no infinitud de les coses, deixant de banda la uniformització que vol el nacionalisme. La cultura, tanmateix, és un fet canviant i no etern. És clar que és important la nostra història, el nostre passat i els coneixements tradicionals que la especialització i el capitalisme ens han fet perdre, així com ho és el futur de la nostra cultura, però sobretot el que importa som nosaltres, les persones, ací i ara, i poder reivindicar tot allò que tinguem necessitat. La reivindicació de la llibertat d'un poble no pot estar estancada en la reivindicació d'un passat històric, de l'enaltiment d'una simbologia feudal o de determinats cabdills (com pot ser que des de sectors de l'Esquerra Independentista s'estigui celebrant tal bajanada com el centenari del naixement de l'imperialista i assassí Jaume I?).
Un altre problema del nacionalisme, és que es tracta d'una ideologia interclassista de la que és molt fàcil sentir-se particip, i que per tant, és molt fàcil de reconduir cap a interessos partidistes i econòmics de les elits, fent servir aquest sentiment comú. Una mostra d'això la tenim cada any en veure desfilar en processó durant la Diada tots els sectors de la societat catalana (des de partits espanyols fins a grups llibertaris). El nacionalisme és per tant, tant interclassista com pot ser el feminisme (i més difícilment el discurs antipatriarcal que ja van assumint alguns partits polítics). Tot i que potser no és l'autor més indicat (pel seu conegut racisme antieslau i el seu amor per un món industrial i homogeni), una frase de Marx il·lustra bé això: “Per a que els pobles puguin unificar realment els seus interessos, els seus interessos hauran de ser comuns. Perquè els seus interessos puguin ser comuns, cal abolir les actuals relacions de propietat, doncs aquestes condicionen l'explotació dels pobles entre ells [...] La victòria del proletariat sobre la burgesia és, al mateix temps, la victòria sobre els conflictes nacionals”(4).
Però, com ja hem dit abans, la causa d'opressió dels pobles va més enllà de l'opressió cultural; també l'opressió econòmica (basada en la propietat), l'opressió patriarcal i l'opressió estatal, són fets que no ens permeten alliberar-nos completament. Un estat-nació no pot resoldre cap d'aquests conflictes. L'opressió cultural, no només no desapareix sinó que es veu augmentada per la homogeneïtzació. L'opressió econòmica i estatal no es pot resoldre amb un estat-nació, ja que no elimina la propietat i crea una sèrie de jerarquies estatals no productives. I per últim, l'opressió patriarcal seguirà existint mentre existeixi una dominació jeràrquica de la societat i una concepció dominadora de la vida (com són els estats), ja que, “la societat patriarcal la fem tots i totes, no és quelcom exterior a nosaltres sinó que les institucions descansen en els individus que hem sigut formats per a l'obediència a l'autoritat i per entendre els bens, la terra i les persones com a possessions”(5).
Pel que fa al moviment llibertari també trobem la problemàtica del que alguns diuen “espanyolisme”, terme despectiu que recrimina que alguns col·lectius es deixin portar per aquesta dinàmica homogeneïtzadora de l'Estat espanyol. Segurament, aquest terme no toca utilitzar-ho ja que no creiem que sigui una cosa intencionada sinó un desinterès per aquests temes. També trobem que amb la coordinació de col·lectius o sindicats apareix sempre l'espectre de la coordinació estatal (o ibèrica en terme eufemístic), que representa l'acceptació de les fronteres que ens imposa l'Estat espanyol. Això és justificat amb l'excusa de la proximitat, que en el nostre cas és totalment falsa, ja que tenim molt més a prop la Catalunya Nord, Tolosa o Marsella que no pas Huelva o Vigo. Una altra excusa és la del marc legal en que ens movem, que pot ser veritat en alguns casos, però la Generalitat per exemple té prou autonomia com per modificar aquest marc legal (com ara la Llei d'Educació de Catalunya). Aquestes coordinacions suposen també una homogeneïtzació lingüística, ja que la llengua vehicular de les mateixes és generalment el castellà, sense establir-se propostes alternatives.
El problema en les organitzacions llibertàries potser ha sorgit pel desinterès per aquest tema i no pas per voluntat de construir la nació espanyola, però està clar que també és un fet en continu debat i que es ve teoritzant des del mateix Bakunin, el qual ja demanava la llibertat dels pobles (de tots), i Kropotkin, qui tenia un concepte molt més federal que acabava amb la imposició de fronteres. Si no volem caure en la contradicció que suposa realitzar una solidaritat antiimperialista amb pobles com els maputxes, zapatistes, saharians o palestins, però deixant de banda les diferents realitats a dins d'aquest Estat, haurem de continuar treballant per destruir les nostres fronteres i poder així defensar la terra.
(1) AMORÒS, M. El partit de l'Estat.
(2) Revista ANARCO-TERRITORIS nº1.
(3) Revista ANARCO-TERRITORIS nº3
(4) MARX, K., ENGELS, F. Els nacionalismes contra el proletariat
(5) RODRIGAÑEZ, C. El asalto al Hades
Cosimo Piovasco di Rondò
*Cosimo Piovasco di Rondò era l'hereu d'una família tradicional contra la qual es va rebelar des d'un primer moment mitjançant petites protestes, fins que a l'etapa adolescent decideix pujar-se als arbres i no tornar a baixar mai més, decisió que portarà fins a les seves últimes conseqüències.
No hay comentarios:
Publicar un comentario